Commou el fet de descobrir en allò pintat el que és atemporal quan estudiem detingudament els cartons per a tapissos de Goya. El mestre sublima l’anècdota costumista, i la transcendeix. En els seus cartons hi ha un bategar, potser involuntari, que ens parla de l’eternitat del moment. 

“Franciscos” parteix de la reflexió sobre aquest bategar, que hi roman quan les figures que protagonitzen aquestes escenes han desaparegut i els espais s’han transformat.

L’alè no té memòria i encara és allà; observar aquesta exhalació, i descobrir-la en l’absència de tota acció i presència humana, ens acosta a una idea d’eternitat en aquest món.